Advocat de Falsedat Documental a Barcelona

Són públics, entre d'altres, els autoritzats per notari i els judicials; oficials, els expedits per les administracions públiques; mercantils, els propis del trànsit comercial, com factures, xecs o pagarés, i privats, la resta, com un contracte entre particulars. La distinció és decisiva: falsificar un document privat només és delicte si es fa per perjudicar algú, i la pena és menor.

Depèn de qui ho faci. Faltar a la veritat en la narració dels fets, l'anomenada falsedat ideològica, només es castiga en general quan la comet una autoritat o un funcionari en l'exercici de les seves funcions. El particular és castigat per alterar el document, simular-lo o atribuir intervencions falses, tot i que la jurisprudència hi inclou els documents íntegrament simulats, com una factura per una operació inexistent.

L'ús conscient d'un document d'identitat fals es castiga amb presó de sis mesos a un any i multa de tres a sis mesos (art. 392.2 CP), i traficar-hi, amb la mateixa pena que la falsificació. Utilitzar el document autèntic d'una altra persona sense estar-hi legitimat s'equipara a l'ús d'un document fals (art. 400 bis CP).

Normalment mitjançant una pericial cal·ligràfica, que compara la signatura discutida amb signatures indubitades de la persona, i, si cal, una pericial documentoscòpica sobre el suport, la impressió o possibles manipulacions. La defensa pot aportar el seu propi perit i demanar que l'informe de l'acusació se sotmeti a contradicció en el judici.

L'acusació sol incloure tots dos delictes. Quan la falsedat és el mitjà necessari per cometre l'estafa, s'aplica la regla del concurs medial (art. 77.3 CP): una pena superior a la del delicte més greu, sense excedir la suma de les que correspondrien per separat. Si el document és privat, la jurisprudència sol castigar només un dels dos delictes, perquè el perjudici és el mateix.

Tenir targetes falsificades destinades a la distribució o el tràfic es castiga amb la mateixa pena que la falsificació, de quatre a vuit anys de presó (art. 399 bis.2 CP). Posseir-les conscientment per utilitzar-les de manera fraudulenta, sense destinar-les al tràfic, es castiga amb presó d'un a dos anys (art. 399 bis.4), i utilitzar-les en perjudici d'altri sense haver participat en la falsificació, amb presó de dos a cinc anys (art. 399 bis.3). Per això és clau acreditar la destinació real de les targetes.

Pot ser-ho. La usurpació de l'estat civil (art. 401 CP) es castiga amb presó de sis mesos a tres anys, tot i que la jurisprudència exigeix fer-se passar per un altre per exercir els seus drets o facultats, no un ús puntual del seu nom. Segons el cas, la suplantació també pot encaixar en altres delictes, com l'estafa o l'assetjament mitjançant perfils falsos de l'article 172 ter.5.

La falsedat comesa per un particular en document públic, oficial o mercantil (art. 392) i la falsedat en document privat (art. 395) prescriuen als cinc anys, perquè les seves penes màximes no superen els cinc anys de presó. La falsificació de targetes, castigada amb fins a vuit anys, prescriu als deu. El termini s'interromp quan el procediment es dirigeix contra l'investigat.

Pot querellar-se per falsedat en document privat, que és delicte quan es falsifica per perjudicar algú (art. 395 CP), i també contra qui l'utilitzi conscientment en judici o per causar-li un perjudici (art. 396). La pericial cal·ligràfica compararà la signatura amb altres de seves indubitades. Si el document ja s'ha presentat contra vostè en un plet civil, n'impugni l'autenticitat (art. 326 LEC): la causa penal per la seva falsedat pot suspendre aquest plet (art. 40.4 LEC), i la sentència penal pot anul·lar el document.

Es pot demanar la revisió de la sentència ferma, que és procedent quan es va dictar en virtut de documents declarats falsos en un procés penal, encara que la falsedat es declari després (art. 510.1.2n LEC). Per això convé querellar-se com més aviat millor per la falsedat. Un cop declarada, la revisió s'ha de demanar en els tres mesos següents i mai després de cinc anys des de la publicació de la sentència civil (art. 512 LEC).